Un dels significats etimològics de la paraula «educar», heretada del llatí «educare», és «conduir de l’obscuritat a la llum»; o sigui, «extreure quelcom que tenim dins, desenvolupant així el nostre potencial humà».
El propòsit de l’autèntica educació ha de ser aportar suport, cures, delicadesa i tot allò que requereixi l’entorn per tal que l’educand se senti acompanyat i segur. Així descobrirà la seva pròpia forma de mirar, comprendre i gaudir el món.
Amb freqüència, els adults amb responsabilitats educatives (pares, mares, tutors legals, educadors i mestres) exerceixen la seva funció lleials a patrons i automatismes heretats. Sovint és inconscient, però projecten sobre les noves generacions la seva manera limitada de veure el món, les seves pors i els seus propòsits estroncats. La metodologia parteix d’un «tu no saps, jo t’ensenyo». Solen considerar l’infant o l’alumne com a recipient buit. Un cos al qual no cal prestar-hi massa atenció i un cervell on s’hi han de bolcar continguts i tècniques per entrenar hàbits d’obediència i repetició, sovint (encara, al segle XXI) amb mètodes conductistes.
L’educació conscient mira el nen o l’alumne com el jardiner vocacional mira una planta; parteix d’un «tu saps qui ets, tens totes les capacitats per aprendre allò que necessitis; jo creo l’ambient preparat on podràs créixer sa, desplegant el teu potencial». Un educador conscient que treballa l’ambient preparat, mai sermoneja l’educand. No li diu quanta aigua ha de prendre, no li explica quants pètals ha de treure per cada flor, no l’amenaça amb accions repressives si endobla la tija quan hi ha vent, no l’obliga a fer la fotosíntesi… Un educador conscient és el jardiner, que procura un ambient idoni per tal que cada planta aprengui creixent a la seva manera: cuidarà que cada espècie tingui el sol, l’aire i l’aigua que necessiti; però que s’autoabasteixi de forma autònoma. Que la terra estigui neta i protegida del trànsit o d’altres perills demolidors. L’educador conscient, lluny d’intentar controlar-ne els aprenentatges i el creixement, confia que cada ésser viu sap què necessita aprendre i com créixer; no dirigeix l’alumne sinó que abasteix l’entorn, proporciona les condicions per tal que pugui ser qui realment és. L’autèntic jardiner no té por, perquè no intenta controlar l’essència de les plantes. Sent plaer de veure-les créixer i prendre decisions, cadascuna a la seva manera i quasi sempre diferents de les que ell prendria.
«La principal feina d’una mestra és observar», deia la metgessa i mestra Maria Montesori. Les seves aules eren com la de la imatge: càlides, acollidores, petites llars on els nens es movien amb autonomia i sabien en tot moment què fer. I és que l’autèntica educació ha de ser activa, i el mitjà sobre el qual actuï ha de ser un autèntic ambient preparat on l’infant o l’educand reculli a través de l’experiència viva coneixements, destreses, actituds, ideals, apreciacions i habilitats.
Sé, per experiència pròpia, com els ambients preparats transformen miraculosament l’experiència educativa en qualsevol entorn. La mirada de l’adult o educador i com prepara els espais físics en són els factors clau. El simple fet de tenir a disposició recursos adequats estimula l’aprenentatge, el pensament crític i l’autonomia de l’infant o de l’alumne adult.
Així treballo jo amb persones de totes les edats: creo un ambient preparat, em focalitzo a tenir cura de l’ambient i a observar-ne els usuaris (infants, adolescents o adults), que aprenen a través dels materials que poso a la seva disposició. La meva funció sol ser: fer que compleixin les normes que cuiden l’ambient, resoldre els dubtes que em demanin i anar proveint l’espai d’aquells materials o recursos que el seu aprenentatge evolutiu va demanant. Molts creuen que aprenen de mi, però en realitat aprenen a través el que faig, i jo em nodreixo dels seus processos d’aprenentatge. És fabulós veure com una nena de dos anys aconsegueix penjar la tovallola després de set intents; com a un adolescent se li esbarria l’ànima d’un esclat perquè, després d’explorar trenta-vuit minuts experimentant amb el material concret de càlcul, ha entès com funcionen les taules de multiplicar; com un adult, després d’explorar els meus puzles de gramàtica i ortografia durant quaranta minuts, diu emocionat: «ara he entès tot allò que em semblava impossible. He descobert que jo sí que serveixo per estudiar, així sí».
Els autèntics ambients preparats tenen moltes normes, però totes útils i perfectament idònies per a l’espai i el moment. Una de les normes més crucials, que sol requerir molt de treball personal per part de l’educador, és no anticipar-se als esdeveniments, no estroncar l’autèntic procés natural d’aprenentatge de cada persona. Permetre que s’equivoqui, regalar-li l’autonomia i temps per a trobar les seves respostes i solucions. No rectificar, corregir, dirigir ni envair l’espai vital d’altres persones. Això vol dir: permetre que un nen no aconsegueixi muntar un puzle de cinc peces. El que farem és, quan desisteixi, acompanyar-lo a desar les peces a la caixa i la caixa al seu lloc, no permetre que iniciï una altra activitat sense recollir aquesta. Amb adolescents, permetre que s’equivoquin, sense resoldre’ls els problemes ni fer comentaris humiliants perquè no se’n surten. Simplement, estar disponibles per allò que demanin, i veure com aportar aquesta ajuda que nodreixi la seva autonomia. Amb adults, no rectificar els comentaris «erronis» que facin en veu alta mentre aprenen amb materials autodidactes, no intervenir en els seus processos evolutius. Els materials autocorregibles són meravellosos per al desenvolupament i els aprenentatges.
Donar temps, confiança, comprensió, tranquil·litat i autonomia fa les persones lliures, els dona seguretat, els ajuda a creure en sí mateixes, els aporta llum cap al sentit de la seva vida… Donar autonomia és fomentar l’autoestima dels altres. Crear ambients preparats requereix constància, perseverança i responsabilitats. És feina. Sovint, amb la creença que és més fàcil, criem persones dependents, demandants i exigents. En molts casos es fa de forma inconscient, en d’altres amb la fantasia de tenir peces complementàries d’alguna carència nostra. Sigui com sigui, per tenir uns nivells alts de salut social, cal que cadascú es responsabilitzi de la seva autonomia a tots els nivells. El camí cap al benestar comú és no encolomar allò que ens pertoca ni péixer rutinàriament éssers capacitats o aptes per pescar.
