Els autèntics ambients preparats solen actuar com a catalitzadors del benestar, la motivació i l’autonomia personal. Un espai d’aprenentatge ben creat fa que quan algú hi entra, per més difícil que tingui la vida allà fora, s’hi pugui relaxar, descobrir passions innates, desenvolupar talents i sentir-se realitzat en l’àmbit personal.
Paraules textuals d’una alumna meva en un curs de català (nivell A1): «M’ha servit de molt aquest curs. Partia de zero, ara tinc la sensació que ja sé català i que en puc avançar molt. Però hi ha una cosa més important que he après amb tu: he de trobar una feina que m’apassioni, que realment m’agradi. No l’he tingut mai, per això estic així… Quan et veig fer classe, atendre’ns, ensenyar-nos amb infinita paciència, tant d’amor i aquesta confiança en nosaltres, penso que vull el mateix per a mi: sentir-me plena treballant, poder ser jo. He descobert que m’agrada la nutrició i l’esport; en realitat sempre ho he sabut, però avui he decidit aconseguir la fórmula per fer feina del que m’agrada. Sempre he escoltat la dita que no hi ha res impossible, a les teves classes he après amb la vivència que és cert, ara sé que depèn de mi».
Rebeca Wild, gran mestra i guia, tracta en un dels seus llibres la importància d’estar al nostre lloc com a educadors o acompanyants. Això passa per, entre moltes altres coses, no anticipar-nos mai als fets, no imposar des de fora les nostres solucions ràpides, consells o rectificacions per evitar errors a l’infant. Abraçar, sostenir, acceptar els equívocs d’altres com a part del seu camí. Als meus ambients preparats, com a educadora o acompanyant, no aplico dinàmiques invasives; miro què tinc pendent de resoldre, i ho solucionaré en mi, mai forçant canvis fora meu per modificar en el mirall allò que els altres em reflecteixen. Educar amb consciència implica abstenir-nos de posar reiteradament la bena abans de la ferida, entre altres coses, perquè potser no hi hauria ferida, o no seria com la imaginem, i creient prevenir un dany en solem provocar d’altres. O perquè evitar-li la ferida per no veure la cicatriu aliena pot deixar orfe la persona d’una vivència crucial, li pot obturar un o diversos aprenentatges, i si són bàsics ja no formarà aquesta torre interna d’aprenentatge.
És bastant comú creure que estàs ajudant quan regales actes invasius. Els solem executar pensant en nosaltres mateixos, no en l’altra persona. Sovint, molts gestos de caritat o conductes auxiliadores no són veritables ajudes sinó almoines o obres per sentir-nos millor, pel que pensaran o diran, per aconseguir una acceptació social o que ens estimin sota una etiqueta de solidaris. El fet és que no sempre és ajuda real el que oferim tan convençuts quan interrompem processos d’aprenentatge aliens que ja anaven com havien d’anar. Moltes de les coses que fem amb les millors intencions no són les adients ni les que realment necessita la persona que les rep.
L’autèntica ajuda sempre ha de tenir com a objectiu acompanyar l’autonomia de qui rep aquesta ajuda. Per exemple: ajudar una nena de dos anys a rentar-se les mans és crear un ambient preparat i acompanyar-la per tal que n’aprengui de forma autònoma, i no pas rentar-li-les tu mentre ella mira una altra cosa. Calçar-la i descalçar-la, dur-li la motxilla, vestir-la i desvestir-la… Un infant de dos anys té el dret a una assistència que li faciliti aprenentatge i autonomia en tot el caramull de coses que ja pot fer per sí sol, que són moltes més de les esmentades: beure aigua, menjar, parar taula, agranar…
En un ambient preparat mai no se subministra cap ajuda si qui suposadament la necessita no la demana. La funció de l’acompanyant és estar disponible, escoltar i oferir suport. Oferir-lo, però mesurar com, quan el concedeix, i comprovar que dona just allò que l’altra persona necessita. Per això precisarem l’accepció del concepte «ajuda» que aquí ens interessa: l’ajuda ha de ser un recurs que inspiri l’ajudat cap a l’autonomia que de moment no té o a consolidar un aprenentatge concret. L’enfocament rau a observar l’aprenent per copsar bé què expressa i què necessita aprendre. Amb aquesta informació, jo li donaré l’ajuda adient. És habitual enfocar a l’inrevés: has d’aprendre el que jo dicti, vull dirigir i controlar el teu aprenentatge, per això t’ajudo. Així passa el que passa: anomenem ajuda a una altra cosa.
Rebeca Wild parlava deliciosament dels processos naturals d’aprenentatge i iniciació a la lectoescriptura. Si respectem els ritmes i les etapes de creixement en sintonia amb les autèntiques necessitats dels infants, no se’ls hauria d’induir a la lectoescriptura abans dels set anys, tret que el mateix infant mostri autèntic interès; interès real, que neixi de la seva ànima. A l’escola Pestalozzi hi havia un ambient preparat per a la iniciació i el gaudi de la lectoescriptura, amb la seva taula de lletres, materials tàctils i tot el que toca. Quan un nen o nena li deia a Rebeca Wild que volia aprendre a llegir, ella li responia: «M’has dit que vols aprendre a llegir, d’acord. Du-me un poalet d’arena del sorral, i després anirem a la sala de lectoescriptura». Nou de cada deu nens ja no tornaven. Vol dir que l’interès no era tan consistent, i amb això ella podia veure que encara no li havia arribat el moment d’aprendre a llegir. Un aprenentatge real només es dona quan qui l’ha de fer està realment preparat, quan és el seu moment.
Molts disgustos i bregues no tindrien espai a la nostra vida si aprenguéssim a no anticipar-nos tan sovint a esdeveniments, fent profecies de coses que encara no han passat («cauràs», «et tacaràs», «se’t trencarà»…), i que potser no passarien si no les projectéssim des de l’ànsia de control. Quan un bebè assenyala un arbre no t’està demanant que l’hi pugis; quan ploriqueja no necessita que li tapis la boca amb un objecte de silicona, quan tira una cosa a terra no t’està demanant que li la tornis a la mà una infinitat de vegades, i quan plora sempre hi ha una necessitat no coberta que caldria escoltar i atendre. Potser només pau i tranquil·litat, uns braços que senzillament acullin aquell plor d’alleujament. L’adult no té la missió de salvar el bebè dels seus patiments emocionals, simplement d’oferir-li l’espai i el temps adequats perquè es pugui consolar. Sovint diem «he calmat» o «he adormit» al bebè. És una fantasia, aquestes dues coses són de les poques que neixen amb autonomia per fer. E nostre deure és crear l’ambient adequat.
Ja de més grandets, quan un nen assenyala algun producte d’un aparador, sovint se’l sermoneja: «no tinc diners», «ja t’he comprat massa coses aquest mes», «sempre estàs demanant», «tu ho voldries tot»… Escoltar és gratis, i fàcil. Potser simplement et vol explicar que a casa de la iaia hi ha un osset de peluix com el d’aquell aparador. Amb aquesta cascada de profecies tal volta li estem ensenyant que no serà escoltat, que assenyalar un osset de peluix serveix per enfadar l’adult o per demanar que et comprin coses.
Els infants no són mestres, la mestria requereix recorregut. Tampoc saben més ni menys que nosaltres. Saben diferent, però saben. Saben tot allò que necessiten saber per aprendre i créixer tan sans com puguin donades les circumstàncies de l’entorn. Ja neixen connectats amb qui realment són. Creeu-los autèntics ambients preparats i ja veureu… Quan siguin adolescents encara sabran perfectament allò que volen i el que més els convé.
